Europees 2014: anàlisi precipitada

De forma precipitada dedicaré un breu a l’anàlisi dels resultats de les eleccions europees celebrades ahir 25 de maig. A Catalunya, ERC guanya per primer cop aquests comicis amb el 23,6% dels vots, “frec a frec” amb CiU amb el 21,8%. El triomf republicà desplaça el PSC a la tercera força. Un descens que ha sabut capitalitzar el tàndem ERC-NEC. Podríem aventurar que la nova formació liderada per l’exconseller Ernest Maragall (amb un clar suport a la candidatura conjunta amb Esquerra, per part del seu germà, el President Pasqual Maragall) ha captat antics votants socialistes desencantats i propers al sector catalanista. El gir d’Esquerra cap a la socialdemocràcia (el propi Oriol Junqueras qualifica el seu partit de centre-esquerra) podria explicar el seu auge.

Com és ben sabut aquests comicis s’han d’analitzar en clau catalana en el context del Procés de transició obert i la consulta del 9N. L’abstenció continua sent força elevada (més del 50%), però en el cas català amb una participació 10 punts superior a la mitjana de l’Estat. Aquest increment s’explica, en bona mesura, pel moment polític que estem vivint, com també, pel malestar amb les mesures d’austeritat marcades per la Troica.

Alguns dels nostres líders i opinadors mediàtics s’afanyen a vincular els resultats amb la victòria del front partidari del “Dret a decidir” i defugen la idea que el President Artur Mas en surt “tocat”. Ans al contrari, la “caverna mediàtica” espanyolista ho interpreta com el fracàs de CiU i Mas al capdavant del procés “separatista”.

Mentrestant, només l’elegit Ernest Urtasun (ICV-EUiA), ahir a la nit, emfatitzava en l’eix dreta-esquerra: “Les esquerres han guanyat a Catalunya”. Certament, ha estat l’únic dels candidats que ha fet una campanya valenta reivindicant l’eix nacional i l’eix social, assenyalant sense “pèls a la llengua” els causants d’aquesta Crisi (l’Europa del capital) i denunciant la corrupció del PP, entre d’altres casos més propers que expliquen l’embargament de la seu de Convergència. Al mateix temps, els ecosocialistes han intentat aportar alternatives al sistema. En canvi, la resta dels candidats han omès o “han passat de puntetes” sobre els efectes de les polítiques neoliberals marcades per la Troica. Qüestió clau a debatre en aquestes eleccions.

A la resta de l’Estat, malgrat que el PP continua sent la primera força, seguida del PSOE, ambdós han patit un descens significatiu (han perdut 8 i 9 escons, respectivament). En aquest sentit, la irrupció de la candidatura ciutadana, liderada per Pablo Iglesias (amb 5 eurodiputats) i la recuperació d’Izquierda Unida (amb 6 escons) deixen entreveure les fissures de l’actual sistema bipartidista. La participació també ha estat escassa, però l’esperit dels Indignats-15M s’ha fet sentir en aquesta nova cita. Des de Catalunya, ja no es podrà argumentar que Espanya és homogènia i contrària al “Dret a decidir”, ja que l’ascens de l’esquerra partidària de la consulta és una realitat que convindria no obviar.

Donant un cop d’ull ràpid als resultats a la resta de països membres de la Unió Europea,destacar i lamentar que el FN de Marine Le Pen ha estat el partit més votat a França (amb tot allò que l’extrema dreta representa). Els analistes francesos assenyalen com a causant d’aquest ascens el fracàs del PS i la seva incapacitat per resoldre el greu problema de l’atur. Una altra de les explicacions és que molts electors francesos prefereixen l’original (el populisme del Front Nacional) que les còpies (govern de Manuel Valls o el discurs de l’UMP). Per la seva banda, en el Regne Unit, l’aparició a escena d’una nova formació “euroescèptica” (UKIP), la qual defensa que el país s’independitzi de la UE, ha fracturat també el bipartidisme entre els conservadors i els laboristes.

L’altra cara de la moneda, la trobem a Grècia on ha guanyat Syriza amb Alexis Tsipras(candidat de l’esquerra europea), trencant amb el bipartidisme clàssic entre el PASOK i Nova Democràcia. I a Itàlia el M5E ha obtingut el segon lloc, si bé molt darrera del PD (qui amb Renzi sembla haver recuperat la confiança dels electors amb el partit).

En resum, en termes generals, les eleccions han revalidat les polítiques neoliberals a Europa (quelcom preocupant, si bé han experimentat un lleu càstig electoral), amb la victòria de Jean-Claude Juncker (PPE). Alhora, la veu dels Indignats s’ha fet sentir en alguns dels països del Sud. Mentre que l’anti-europeisme d’extrema dreta “ha tret el nas” i, malauradament, en alguns indrets, com en el nostre país veí, s’ha consolidat.